Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
EMMILA GITANA
Visiteurs
Depuis la création 1 627 938
Newsletter
Archives
19 octobre 2011

ISLA

¡Oh riscos sobre sendas danzarinas,
isla, soledad súbita, prodigio,
castillo en mar, que mira, evanescentes,
el navío, la nube! No te falta,
ni pares nunca, el roce de los días.
En tus grutas, las olas abren grietas,
tu brazo hacia la tierra va mermando,
tus pinos se despeinan, temerosos
del aullar de las móviles honduras.

¡En pie tú y yo! Por mucho que finjamos
alguna vez que somos como extraños
(es habitual que aun el amor separe),
¡juntos tú y yo! Vigilas mis latidos
ya desde que nací; formas, colores,
me inventaste, que alientan mi vivir.
Cada mañana, al verme abrir los párpados,
te atreves a seguir con tu existencia.
Sin mis mañanas, ¿quién te reharía?

Inundas mis sentidos de embeleso:
el viento, con disfraz de espuma y polvo,
el cielo y su rebaño que da vueltas,
Proteo, el viejo mago de los cambios,
la vida, apremio del aliento inútil,
el delirio insensato que en la sangre
sólo enciende el fulgor de la apariencia
y la virtud que, siempre sin amparo,
prueba el aire con su ángulo de alas.

Todo es señal, y no hay señal que dure.
¿Acaso puedes tú, risco bermejo,
en el encierro universal del tránsito,
aunque fuera verdad tu aire de roca,
evidencia de cuestas y de aristas;
aunque no fueras isla imaginaria,
hecha, rehecha y habitada en sueños,
alzada con recuerdos e imposibles,
en mi espíritu sólo mensurables?

Tres veces isla: un apartado círculo
que de lejos me llama y no contesta,
otro, hecho de sombras que desfilan,
y otro, más cerca, de lamento y brumas.
Ya mis ojos se olvidan de la tierra,
y la resaca fluye entre mis dedos.
Y añoro el todo que en la luz despunta,
contemplada desde una cala ignota,
centro de un arco que me ampara y libra.

Que hoy cuando el sol descienda ante mi vista,
me encuentre listo aún para prender
un fuego, ojo sensible de lo oscuro,
labor final de los ocasos. —Isla,
¿cuándo dormir el sueño irrevocable?
¡Oh si pudieras, libre ya de carga,
como un barco bogar entre tinieblas,
sin indicio de surco en el silencio,
curvos los palos, mas la vela viva!

.

JOSEP CARNER

Traducción  Clara Curell

.

le_goeland_roi_des_iles_sanguinaires_mer_et_oceans_98f680T650

.

                                                        ILLA  ( Traducción Català )

 

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

 

Commentaires
EMMILA GITANA
Tags
Derniers commentaires